12.8 C
Oviedo
viernes 29, marzo 2024

La llingua asturiana en Cáceres

Lo más leído

¡Haz clic para puntuar esta entrada!
(Votos: 0 Promedio: 0)

La llingua asturiana en Cáceres presenta los mesmos elementos característicos del asturianu del sur de Salamanca.
La fala de la provincia de Cáceres tien una clara identificación col asturianu, del que deriva por razones históriques, perteneciendo al ámbitu del asturianu-oriental. El rasgu principal d’esti dialectu oriental del asturianu ye la conservación de la efe llatina mediante pronunciación aspirada de la mesma: la efe aspirada, rasgu esti presente y dominante nes dos provincies estremeñes. Les zones que meyor conserven la llingua asturiana són les del norte de Cáceres: Sierra de Gata, Les Jurdes, Coria, Plasencia, Trujiyo, Medellín, algamando incluso hasta Mérida. Estremadura foi tierra reconquistada pol reinu d’Asturies y Lleón nel sieglu XII cuando la llingua romance asturiana yá taba consolidada y repoblóse con xente proviniente d’esti mesmu reinu. La Vía de la Plata que xuntaba la vieya capital asturiana, Astorga, cola capital de Lusitania, Mérida, foi tamién una importante vía d’espansión ya influencia cultural y llingüística del norte hacia los ermos del sur. L’asturianu de Cáceres tamién se conoz como castúo, anque ye ésta una palabra mui moderna. Usóla per primer vez Luis Chamizo nel títulu d’un famosu llibru de poemes suyu de 1921 “El miajón de los castúos” y significaba “castudu”, “que tien casta, de pura raza”, un llibru que fai por emponderar la tierra estremeña y la fala propia. La palabra tuvo ésitu yá que nun yera peyorativa sinón tolo contrario pues emponderaba la fala como elementu esencial del raigañu propiu. Castúo pasó llueu a ser sinónimu d’estremeñu y falar castúo pasó a significar falar estremeñu, la fala propia de Cáceres yá que la de Badajoz ye hespañol-andaluz.
Tolos llingüístes engloben dientro del grupu asturianu la fala de Cáceres como perteneciente al so dominiu llingüísticu. Los rasgos típicos del asturianu de Cáceres son:

  • Conservación de efe llatina mediante aspiración de la mesma: f.acer, f.ondu, f.ormiga, f.oscu, f.embra, f.arina, af.umáu, f.olgazán, f.ocicu, f.igu, f.ierru, f.umu, f.iguera…
  • Terminaciones en –u pal xéneru masculín: niñu, finu, maletu, estremeñu
  • Conservación grupu –mb: lamber, lombu, dambos, lampuzu, lampuceru
  • Diptongación asturiana: apriende, dientista, diferiencia, priesa
  • Usu del artículu col posesivu: la mi casa, el mi hermanu, el mi cortinal, el mi pueblinu
  • Formes palatales: llera, llar, lludia, Llerena, ñube, ñublina, ñuca,
  • Epéntesis de – i-: alabancia, matancia, quiciás, urnia, f.olgacián
  • Diminutivos en –inu, -ina, -ín: casina, chiquitinu, garrapín, corderín, yerbadina, coloraínu, perrinu y diminutivos toponímicos como El Golfín, Garvín, Alcollarín, Ceclavín, Medellín
  • Formes analóxiques: apretan, frego
  • Plurales femeninos en –es (como n’El Rebollar): les coses, les puentes, les gallines…
  • Contracciones: nel, nun, nesti, nesi, ena, enos, enes
  • Formes asturianes: ansina, asín, entavía, pielgu, mayoralgu, portalgu, alvertir, novialgu, naide, calandariu, x.abalín, zenahoria, escuru, la reuma, la calor, rede, sede, x.enx.iva, x.ernu, bieldu, mielga, la figal, la castañal, la cerezal…
  • Formes verbales asturianes: dicir, conozo, agraeza, creza, ofrezo, meza, escureza, perteneza, anocheza, diz, tien, vien, pon, sal, apañar, esmorecer, compri, tati quietu, cantaben, llorabes
  • Imperativos en –ái, -éi: echái, mirái, llevái, cantái, coméi, pasái, sentáivos, riyendo
  • Terminaciones zarraes: dienti, alcaldi, dendi, airi, golpi, probi, puenti
  • Ese apical non aspirada (igual que n’asturianu), nesto diferénciase del hespañol d’Andalucía.
  • Verbos acabaos en –ear: lloviznear
  • Xuntura de preposiciones: vengo de pol vinu, voi a por agua
  • Usu de los verbos caer, quedar, haber con significáu de tirar, dexar y tener-tar: caí un vasu, él quedó la bolsa en casa, nun habemos muchu trabaju, habíamos allí muchos
  • Pérdida de la –r-: compralu, buscalu, f.acelu, rompesi
  • Usu del xéneru neutru: ¿lo qué?
  • Vocabulariu asturianu: abangar, añeru, aragaña, bagu, benza, cogüelmu, concalecer, corux.a, falsiquera, fogar, fueu, mieu, miyu, tou, percayíu, x.eneru, x.elar, x.enx.iva, zorondu (serondu)…

La llingua asturiana en Cáceres La llingua cacereña vivió siempre nun ambiente diglósicu hasta que José María Gabriel y Galán empezó a da-y valor lliterariu cola obra poética Extremeñas (1902), anque nun acertó a reflexar dafecho la fala llogró da-y gran resonancia pública. Menéndez Pidal engloba la fala de Cáceres dientro del asturiano-lleonés en 1906. Otres obres lliteraries ya investigaciones d’autores salmantinos ficieron por rescatar de la indiferencia la fala asturiana de Salamanca y Cáceres. Anguañu l’asturianu de Cáceres recibe na so provincia’l nome d’estremeñu y los esfuerzos por recuperar y prestixar la fala socialmente son constantes dándose un gran reblagu dende la publicación del Diccionariu estremeñu de 1980.

¡Haz clic para puntuar esta entrada!
(Votos: 0 Promedio: 0)

Más del autor /a

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí

- Publicidad -

Últimos artículos